He baixat del bus com cada dilluns. Avui era més d'hora que de costum i les meves cames han decidit canviar de camí per acabar arribant al mateix lloc de sempre. No tenia pressa, ningú m'esperava abans de les sis. He seguit recte en comptes de baixar per aquell carrer que no recordo el nom. No el recordo o no el sé?... Bé, és igual, només és un detall. Caminava per on mai abans havia caminat i estava descobrint botigues, restaurants, perruqueries!, oficines, portals nous. "...té unes mandarines boníssimes", he sentit dir a la senyora que normalment em creuo al carrer per on baixo sempre. O necessitava comprar fruita (però la fruiteria no estava en el sentit en el que anava) o també ella havia decidit canviar el seu recorregut, vés a saber.
He passat davant d'una plaça amb quatre bancs a cada cantonada acompanyats d'uns arbres pelats pel fred. Un nen no parava de donar voltes damunt les seves cames, mirant al cel i cridant ben fort. Tant de bo pogués imitar-lo, he pensat, però he continuat el meu camí intentant oblidar aquella imatge. Una mica més enllà, un home mal vestit i amb la cara bruta de dies, m'ha començat a seguir. No m'agradava gens la situació i he accelerat el pas, més i més i més, fins que m'he adonat que ja feia dos carrers que l'havia perdut. Bleda! He respirat fons i he continuat...

Què m'està passant? Fujo del que no m'agrada, rebutjo al meu desitg, em pregunto sobre els demés, oblido el que sé... Vull saber què vull, vull saber on vull anar, vull saber què vull fer.
Totes les setmanes tenen dilluns, i en particular la que vé; hauré d'escollir un camí.

La casa por el tejado

Ahora si, parece que ya empiezo a entender
Las cosas importantes aquí
Son las que están detrás de la piel
Y todo lo demás....
empieza donde acaban mis pies
después de mucho tiempo aprendí
que hay cosas que mejor no aprender.

El colegio poco me enseño.....si es por esos libros nunca aprendo a:

Coger el cielo con las manos
a Reír y a llorar lo que te canto
a Coser mi alma rota
a Perder el miedo a quedar como un idiota
y a empezar la casa por el tejado
a poder dormir cuando tú no estás a mi lado

menos mal que fui un poco granuja
todo lo que se me lo enseñó una bruja

Ruinas.... ¿no ves que por dentro estoy en ruinas?
Mi cigarro va quemando el tiempo,
tiempo que se convirtió en cenizas

Raro!! .... no digo diferente digo raro!!
ya no sé si el mundo está al revés
o soy yo el que está cabeza abajo

El colegio poco me enseñó....
si es por el maestro nunca aprendo a:
coger el cielo con las manos.....

Fito y los fitipaldis

Si vols passar una bona estona, només cal escoltar-los, són la canya!!

M’he cansat d’esperar-te. Com sempre he arribat al banc del parc, on habitualment ens trobem, deu minuts abans de l’hora. Saps de sempre que no m’agrada arribar tard. Tampoc m’agrada que hi arribin. Sempre ho he trobat una manca de respecte, pel qui es permet utilitzar el teu temps sense que li hagis donat permís.
Mentres encara no s’havia fet l’hora, m’he entretingut mirant. Simplement contemplant tot el que succeïa al meu voltant. Els nens que corrien darrera d’una pilota vermella. Les seves cares acalorades, regalimant gotetes de suor. Els coloms recercant menjar enmig de les encletxes de les rajoles. M’he fitxat amb el moviment sincopat dels seus petits caps. Amb les plomes tan blanques que alguns tenien.
S’estava començant a enfosquir. Han caigut quatre gotes que ni han banyat el terra. I jo esperant… Com quasi sempre esperant. Quan m’he cansat de contemplar, m’he dedicat un temps a recordar. També em relaxa.

He recordat sobre tots els estius. Els banys de nit a aquella cala i les històries que em contaves a la llum de les espelmes. La flaire de les algues. Qualsevol estel fugisser que ens deixava una sensació de pèrdua, quan s’apagava. Tu deies que queien en el mar i es transformaven en copinyes daurades.
Mai he pogut recordar d’una manera sincrònica. Sols són instants, sensacions aïllades, flaires que em removen per dins. Llums que han ocupat una part del meu cor. No sé recordar d’altra manera.
De tu, el que recordaré seran els teus ulls i les teves mans. Els teus ulls, on jo m’hi podia perdre en la contemplació. Les teves mans, de dits llargs i prims. Suaus. Que quan acariciaven , deixaven sobre la meva pell, aquella subtilesa de pètal de llessamí i una flaire molt semblant que tardava molt temps en fugir-me.
Recordo també, que em contagiares la teva passió per la literatura. Sobre tot pels poemes en paraules senzilles. Que copsaven les imatges per tothom. Recordo com t’emprenyaves, quan llegies algun poema, i notaves que les paraules havien estat escrites per satisfer a un reduït nombre que les entengués. No ho podies consentir.No era gens d’estrany, que uns dels poetes, que no deixaves d’esmentar fos: Miquel Martí i Pol. Recordo, el primer poema que em llegires: “Heus ací: S’estimaven” i recordo aquell vers, que ens vàrem fer nostre:
“Però la gent..., la llei...Se’ls feia dura la veu de tant no poder dir les coses i eren massa orgullosos per doblegar-se i massa valents per tancar els ulls”.

Avui, he tornat a esperar-te, ja passava un quart de l’hora prevista. He fet tot el possible perquè no em caigués cap llàgrima i no ho he aconseguit. Avui, he pres una gran decisió. I no te la volia ni dir per telèfon, ni deixar-te un missatge, perquè em telefonessis, ni de cap altra manera. Volia dir-t'ho mirant els teus ulls. Assaborint el silenci abans de les paraules. Deixar, sense enfadar-me, sentir-te una altra excusa. Es veu, que els deus, no ho han volgut així.Me’n vaig per no tornar. Aquest era el missatge. Desitjava que sentissis la meva veu sense inflexions. Amb una certesa i seguretat com mai havia tingut i avui tinc. Necessitava dir-t’ho. Sentir jo mateixa les paraules, per poder assabentar-me que les deia.
Et serà difícil trobar-me, si és que ho intentes. He canviat el meu mòbil i d’aquí a una hora tinc un vol que em portarà a mils de quilòmetres d’aquí. Allà m’estan esperant, i jo m’he cansat d’esperar-te. Malgrat sé que tindré dubtes, ara ja no en tinc cap. Abans prenia decisions, perquè t’estimava. Ara prenc la decisió perquè m’estimo.
Deixaré aquest escrit, sobre el banc que ens trobaven, a mode d’acomiadament. No sé, si el trobaràs. Necessito fer el gest. No puc ni vull anar-me’n portant-me tots els sentiments i paraules que varen ser nostres. I aquí te les deixo.
Ha començat a ploure un mica més fort. Des de la finestra del taxi, he contemplat l’escrit que començava a mullar-se. He pensat que si arribaves més tard i si el trobaves, hi hauria algunes paraules esborrades. He mirat cap endavant. Les llums dels cotxes ja cobrien la calçada, i s’omplia un món de reflexos en el que m'hi endinsaria.
- Si us plau, cap a l’aeroport.

No vull afegir cap cosa a aquest text per no fer més llarg aquest post. No estava inspirada per escriure res, però necessitava trobar alguna cosa que em fes pensar o simplement reaccionar.

Heal the world in this 2005

There's A Place InYour Heart
And I Know That It Is Love
And This Place CouldBe Much
Brighter Than Tomorrow
And If You Really Try
You'll Find There's No Need To Cry
In This Place You'll Feel
There's No Hurt Or Sorrow

There Are WaysTo Get There
If You Care Enough
For The Living
Make A Little Space
Make A Better Place...

Heal The World
Make It A Better Place
For You And For Me
And The Entire Human Race
There Are People Dying
If You Care Enough
For The Living
Make A Better Place
For You And For Me

If You Want To Know Why
There's A Love That Cannot Lie
Love Is Strong
It Only Cares For Joyful Giving
If We TryWe Shall See
In This Bliss We Cannot Feel Fear Or Dread
We Stop Existing And
Start Living
Then It Feels That Always
Love's Enough ForUs Growing
So Make A Better World
Make A Better World...

Heal The World
Make It A Better Place
For You And For Me
And The Entire Human Race
There Are People Dying
If You Care Enough
For The Living
Make A Better Place
For You And For Me

And The Dream We Were
Conceived In
Will Reveal A Joyful Face
And The World We
Once Believed In
Will Shine Again In Grace
Then Why Do We Keep Strangling Life
Wound This Earth Crucify Its Soul
Though It's Plain To See
This World Is Heavenly
Be God's Glow

We Could Fly So High
Let Our Spirits Never Die
In My Heart
I Feel You Are All
My Brothers
Create A World With No Fear
Together We'll Cry
Happy Tears
See The Nations Turn
Their Swords
Into Plowshares

We Could Really Get There
If You Cared Enough
For The Living
Make A Little Space
To Make A Better Place...

Heal The World
Make It A Better Place
For You And For Me
And The Entire Human Race
There Are People Dying
If You Care Enough
For The Living
Make A Better Place
For You And For Me