Em pregunto...

El dia més emotiu? Ahir
L'obstacle més gran? La por
La cosa més fàcil? Equivocar-se
L'error més gran? L'abandonar-se
La causa de tots els mals? L'egoisme
La pitjor derrota? El desànim
Els millors professors? Els nens
Allò que ens fa més feliços? L'ésser útil als altres
El misteri més gran? La mort
El pitjor defecte? El mal humor
La persona més perillosa? La mentidera
El sentiment més baix? La rancúnia
L'obsequi més valuós? El perdó
El camí més eficaç? El somriure
El millor remei? L'optimisme
La satisfacció més gran? El deure acomplert
El projecte mundial més urgent? Compartir
Les persones claus? Els amics
La primera necessitat? Estimar-se
Les paraules que puc escriure avui: sóc feliç.

Des del llit

Avui m’he despertat, m’han despertat, vaja. La mare m’ha portat una aspirina (com trobo a faltar les infantils! aquell gust a maduixa... maduixa era?). M’ha despertat, no tenia febre però els ulls em pesaven com si en tingués i se m’han tornat a tancar . Dues hores després el sol li ha guanyat la partida a la son i m’he despertat, m’ha despertat, vaja! El porticó estava obert i així s’ha quedat tot el dia. Els arbres es movien (sense tenir cames!), deuria fer vent a fora i jo no el sentia! On era el seu xiuxiueig amb el que sempre em saluda? Estirada al llit, només podia observar, ni sentir, ni escoltar el que passava més enllà de l’habitació.
El cel és blau, d’un blau especial. Mai l’havia vist tan clar, tan nítid, tan transparent en ple novembre. El fred ha arribat (perquè, sinó, estic al llit tapada fins al coll amb pijama de llana i manta gruixuda?). Els ocells juguen, segur que piupiuejen (nou verb pel diccionari de la nostra llengua!), no els sento però els veig i ric amb ells. Un s’ha parat al replà de la finestra, m’ha mirat, no sé si m’ha volgut dir res. Li he somrigut i ha continuat el seu joc. M’agrada mirar-los, m’agrada veure’ls divertir-se, m’agrada recordar quantes vegades he jugat com ells... Estirada al llit, només puc pensar, ni sentir, ni escoltar el que passa més enllà de l’habitació.
Poc a poc la blavor del cel s’haurà anat enfosquint. Serà mitja tarda i jo no hauré obert cap llum encara. Seguiré mirant per la finestra, els ocellets s’hauran convertit en estels i el vent seguirà bufant consells que no m’arriben. La lluna estarà davant meu, la miraré fixament. Silenci. Els seus raigs m’acaronaran, m’envoltaran i voldran agafar-me. Els deixaré fer, no tinc res a perdre. Semblarà que agafin forces (per agafar-me déu ni do les que calen!), començaran a brillar cada vegada més i més i més fins que els meus ulls no suportin la lluentor i es tanquin. Sentiré algo i obriré els ulls de cop. Hi haurà llum, molta llum. Algú m’estarà parlant! Em dirà moltes coses alhora que jo no entendré. Tindré fred i calor alhora. I al final sentiré el vent i escoltaré a la lluna, perquè estirada al llit, només puc somiar, ni sentir, ni escoltar el que passa més enllà de l’habitació, només somiar.

Sara

Dígali tonta!

Un profesor de matematicas envia a su esposa un fax con el siguiente mensaje...
Un profesor de matematicas envia a su esposa un fax con el siguiente mensaje: "Querida esposa: Comprenderás que ahora que tienes 54 años yo tengo ciertas necesidades que ya no puedes satisfacer. Estoy feliz contigo como mi esposa y sinceramente espero que no te sientas herida u ofendida al saber que para cuando recibas este fax, estaré pasando la noche en el Gran Hotel con mi asistente, quien tiene 18 años. Llegare a casa antes de la media noche. Tu esposo."
Cuando el marido llega al hotel encuentra un fax, que dice: "Querido esposo: Gracias por el aviso. Aprovecho para recordarte que tu también tienes 54 años y asimismo te comunico que para cuando recibas este mensaje, yo estare hospedada en el Hotel BreakWater con mi instructor de tenis, quien tambien tiene 18 años. Como tu eres un matematico podrás comprender facilmente que, en estas circunstancias, 18 entra en 54 mas veces que 54 entra en 18. No me esperes. Llegare pasado mañana. Tu esposa".