Des del llit

Avui m’he despertat, m’han despertat, vaja. La mare m’ha portat una aspirina (com trobo a faltar les infantils! aquell gust a maduixa... maduixa era?). M’ha despertat, no tenia febre però els ulls em pesaven com si en tingués i se m’han tornat a tancar . Dues hores després el sol li ha guanyat la partida a la son i m’he despertat, m’ha despertat, vaja! El porticó estava obert i així s’ha quedat tot el dia. Els arbres es movien (sense tenir cames!), deuria fer vent a fora i jo no el sentia! On era el seu xiuxiueig amb el que sempre em saluda? Estirada al llit, només podia observar, ni sentir, ni escoltar el que passava més enllà de l’habitació.
El cel és blau, d’un blau especial. Mai l’havia vist tan clar, tan nítid, tan transparent en ple novembre. El fred ha arribat (perquè, sinó, estic al llit tapada fins al coll amb pijama de llana i manta gruixuda?). Els ocells juguen, segur que piupiuejen (nou verb pel diccionari de la nostra llengua!), no els sento però els veig i ric amb ells. Un s’ha parat al replà de la finestra, m’ha mirat, no sé si m’ha volgut dir res. Li he somrigut i ha continuat el seu joc. M’agrada mirar-los, m’agrada veure’ls divertir-se, m’agrada recordar quantes vegades he jugat com ells... Estirada al llit, només puc pensar, ni sentir, ni escoltar el que passa més enllà de l’habitació.
Poc a poc la blavor del cel s’haurà anat enfosquint. Serà mitja tarda i jo no hauré obert cap llum encara. Seguiré mirant per la finestra, els ocellets s’hauran convertit en estels i el vent seguirà bufant consells que no m’arriben. La lluna estarà davant meu, la miraré fixament. Silenci. Els seus raigs m’acaronaran, m’envoltaran i voldran agafar-me. Els deixaré fer, no tinc res a perdre. Semblarà que agafin forces (per agafar-me déu ni do les que calen!), començaran a brillar cada vegada més i més i més fins que els meus ulls no suportin la lluentor i es tanquin. Sentiré algo i obriré els ulls de cop. Hi haurà llum, molta llum. Algú m’estarà parlant! Em dirà moltes coses alhora que jo no entendré. Tindré fred i calor alhora. I al final sentiré el vent i escoltaré a la lluna, perquè estirada al llit, només puc somiar, ni sentir, ni escoltar el que passa més enllà de l’habitació, només somiar.

Sara