Què estic fent?
Bé, no sé què estic fent, ni on sortirà això publicat(ho dic per la casella que hi ha una mica més avall d'on estic escrivint que posa "Publish Post"). Doncs apa, que passi el que hagi de passar...
Sara (creuant els dits)
Sara (creuant els dits)
Era dissabte al vespre. Havia fet un matí horrible, ennuvolat i sense raig de sol que s'observés. Però el dia es va anar obrint, van aparèixer les primeres clarianes i ja es començava a trobar a faltar l'ombra.
La nit semblava tranquil·la, els estels, desde tan lluny que estan, enviaven calma i serenitat. I la lluna..., la lluna ens mirava, contenta de que l'observéssim i la lloéssim alhora. Era la nit perfecte. Cantant, ballant, parlant de tot i res, i reflexionant..., si això, reflexionant.
Una brisa suau però freda ens feia estar a tots l'un al costat de l'altre, ben junts per lluitar contra el fred. Érem uns quants però ens vem convertir en un sol.(potser per això ens mirava tant la lluna, no? ;-) Feia temps que no em sentia tan bé. Aquella escalfor que simbolitzava la unió ferma i invencible dels qui hi érem en aquell moment no era qualsevol cosa. Moments, situacions, angoixes i alegries compartides era el que de sobte venia al cap. Què seria de nosaltres si no existís la memòria? Seríem objectes indiferents, sense emocions ni sentiments. Podem entendre l'avi assegut en una cadira que no recorda el que ha fet fa una hora, ni les estones als gronxadors del parc amb el seu fill, ni tan sols qui és?... "Què dur deu ser", diem tots sense pensar que potser nosaltres no apreciem prou el que tenim, que fins i tot ens queixem quan algo ens surt malament o d'una manera que no ens esperàvem. Sentim i podem escollir el que ens agrada i el que no, reviure tot allò que ens vingui de gust, i recordar, sobretot recordar.
I estimar? Què se n'ha fet d'aquest verb amb tant valor que avui es diu tantes vegades com el "bondia"? Mirar al ulls a una persona, sentir que respira al teu costat, tenir la mà dins la seva, i cap paraula. Res. Silenci.
No saps què pensa i el tens tan a prop que t'agradaria compartir els teus pensaments amb els seus, però millor no. Schtt. No diguis res. Les ones venen soles cap a la platja, algunes amb el vent que les acompanya i les abandona, les altres un dia sense ell però el següent i desde aleshores sempre acompanyades.
Aquelles notes que es van perdre allà dalt d'aquella muntanyeta es retrobaran, busquem-les i apareixeran quan menys ens ho esperem.
lluna plena (Sara)
sara em sembla k cal un intensiu de blogspot...:P sort!!
jajaj pero de moment te 'n has ensurtit mlt rebé! jejeje muaks
Malalties per mancança d´aire,
nits estranyes de ressaca i mala maror;
mil raons per a posar distància
entre mi i aquesta terra feta presó.
Començar en un altre lloc
on no sàpiguen qui sóc,
recobrar aquell dolç plaer
d´amagar-me i observar la gent.
Passa el temps i el vi de la nostàlgia
que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
vas recuperant, per art da magia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.
I el mateix que em va portar
a anar-me´n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba el meu dia perquè
content enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure´ls iguals però diferents.
Porto a les butxaques mil adreces
plenes de records que amb el temps s´esborraran,
com aquells colors de fotos velles
que per treure´m l´enyorança mirava allà.
I tot i que el mes entrant
pensaré ja en fotre el camp,
ara em moro per tornar;
el sotrac damunt la via
marca el ritme perquè
content enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure´ls iguals però diferents.
Content enfilo les escales del tren,
És hora de tornar a casa.
Content vull retrobar-me amb la meva gent
I veure’ls iguals però diferents.
És hora de tornar a casa -
ELS PETS
És hora de tornar a l'esplai. Serà una etapa dura la que començarà d'aquí poc, però s'ha de lluitar, recolsar, oferir les seves mans per no deixar perdre tot el que s'ha aconseguit fins ara. Mirar enrera, apendre dels errors, copiar les bones fetes i sobretot aportar idees, perquè l'esplai viu i tb AVANÇA!
El que es queda a la casa on s'han viscut tants moments, s'han conegut tantes persones que són ara, per tu i per mi, tan especials, és la recompensa a la que ens ha deixat el seu interior per juntar-nos i el seu sostre per protegir-nos. No oblidem que nosaltres sense ella no haguéssim creat l'esplai, i que ella sense nosaltres no l'hagués conegut mai. Som (nosaltres, els monitors), sou (vosaltres, els nens) i son (tot lo material) imprescindibles per continuar aquesta tasca tant educativa com instructiva i no deixar que es perdi una de les entitats més antigues o potser la més antiga del poble corberenc. Endavant!
Sara