Quina sensació ben estranya. Mires amunt i tot ha canviat. Carrers, balconades, places, la gent. La gent avui no sembla ser la d'abans. Queda de "iaia" dir-ho així però és el que hi ha. Com pot ser que tants anys de convivència i amistat s'acabin perdent pel simple fet de no veure's cada dia o de no saber-ne res de l'altre en una temporada? Segur que molts esteu pensant que aquesta pèrdua és natural i lògica, però n'esteu realment convençuts? Moltes vegades la manca de temps o el fet de portar massa coses al cap impossibiliten aquesta relació quotidiana que, per desgràcia, fins i tot algunes mares troben a faltar. No és bo, diuen, mirar-se sempre a un mateix i sense adonar-nos ho estem fent. Tant que crèiem que l'egoisme era lluny de nosaltres! Ens hem parat a pensar què és el que està passant? o simplement, què li està tocant viure (encara que s'ho hagi buscat) a aquell amic nostre que ara quasi mai truca? Les persones es necessiten les unes a les altres, a llarga distància i a poca. Saber que hi ha algú allà, on l'havies deixat l'últim dia que vas saber d'ell, saber que per qualsevol cosa que passi no només el tens tu a ell sino que ell també et té a tu, això i més ens hem de perdre només per no coincidir ens els nostres camins? No saps mai com reaccionarà amb el qui més confiança havies tingut, ni com interpretarà la teva priorització de les coses, ni com considerarà la teva "poca preocupació" per ell si és que és així com ho veu. Tot és una sorpresa, el món et sorprèn dia a dia, hora a hora, i minut a minut.
Les coses canvien i s'ha d'acceptar per molt que costi. Però jo segueixo pensant que és una llàstima perdre amics d'aquesta manera.