Obre la finestra, hi ha algú darrera el vidre. Fa estona que espera, callada, sense pressa, discreta i elegant. Potser té alguna cosa per tu. Obre-li, no tinguis por. No és agressiva, ni mastega quan menja, no et pot fer mal. Et mira encuriosida, no entén perquè trigues tant. Saps qui és però no la coneixes; saps el que fa però només quan viatges entre somnis. Ja l’has vist alguna vegada. No t’amaguis ara! Només et mira, observa com la brisa de la nit fa moure els teus cabells i enxiqueix els teus ullets plens de son, et veu quiet, espantat o potser sorprès per la seva visita. Somriu. Sí, et somriu! No aprecies el seu gest perquè està lluny, darrera la finestra quan estava tancada, però lluny. Deixa que t’acaroni, dóna-li el plaer de notar la teva pell suau sota la seva mà, el gust de sentir-te a prop. Mira-la. Et cuida i protegeix des del dia que et va conèixer i no ha fallat mai; cada nit, sempre a la mateixa hora apareix, s’assegura que ets al llit, respirant poc a poc, sense angoixes ni malsons,... i et fa un bes.
Dorms tranquil, res no ha passat aquesta nit, sols la lluna ha baixat a xiuxiuejar-te a l’orella: “no deixis mai d’estimar”.