Asseguda damunt el mur que delimita el càmping de la platja, amb els ulls tancats i el cap ben alt, em deixo acaronar per la suau brisa que m'acompanya. Penso en l'ahir, en molts dels moments viscuts; en l'avui, la gran passejada entre els arbres i raigs de sol que tant m'han fet riure; en el demà, gran desconegut. De sobte, noto com alguna cosa es recolza sobre la meva espatlla. Estic apunt d'obrir els ulls, però decideixo no fer-ho. Segueixo vora el mar, sentint les onades que ens desinflen sota els meus peus, escoltant el xiuxiueig del vent. Pau, tranquilitat, calma, silenci. No hi ha més.
Una mà d'algú que m'estreny ben fort, sense paraules, amb complicitat? Potser una gabina, cansada de volar, ha trobat el seu lloc de descans? Miro davant meu, la lluna no m'ha fallat. Plena, il·lumina com mai aquell racó que fa temps era fosc, aquell racó que no tenia esperança, aquell racó que a partir d'ara no serà el mateix.