Quina sensació ben estranya. Mires amunt i tot ha canviat. Carrers, balconades, places, la gent. La gent avui no sembla ser la d'abans. Queda de "iaia" dir-ho així però és el que hi ha. Com pot ser que tants anys de convivència i amistat s'acabin perdent pel simple fet de no veure's cada dia o de no saber-ne res de l'altre en una temporada? Segur que molts esteu pensant que aquesta pèrdua és natural i lògica, però n'esteu realment convençuts? Moltes vegades la manca de temps o el fet de portar massa coses al cap impossibiliten aquesta relació quotidiana que, per desgràcia, fins i tot algunes mares troben a faltar. No és bo, diuen, mirar-se sempre a un mateix i sense adonar-nos ho estem fent. Tant que crèiem que l'egoisme era lluny de nosaltres! Ens hem parat a pensar què és el que està passant? o simplement, què li està tocant viure (encara que s'ho hagi buscat) a aquell amic nostre que ara quasi mai truca? Les persones es necessiten les unes a les altres, a llarga distància i a poca. Saber que hi ha algú allà, on l'havies deixat l'últim dia que vas saber d'ell, saber que per qualsevol cosa que passi no només el tens tu a ell sino que ell també et té a tu, això i més ens hem de perdre només per no coincidir ens els nostres camins? No saps mai com reaccionarà amb el qui més confiança havies tingut, ni com interpretarà la teva priorització de les coses, ni com considerarà la teva "poca preocupació" per ell si és que és així com ho veu. Tot és una sorpresa, el món et sorprèn dia a dia, hora a hora, i minut a minut.
Les coses canvien i s'ha d'acceptar per molt que costi. Però jo segueixo pensant que és una llàstima perdre amics d'aquesta manera.

L'amour, c'est dure!

L'amour, hum hum, pas pour moi,
Tous ces "toujours",
C'est pas net, ça joue des tours,
Ça s'approche sans se montrer,
Comme un traître de velours,
Ça me blesse, ou me lasse, selon les jours

L'amour, hum hum, ça ne vaut rien,
Ça m'inquiète de tout,
Et ça se déguise en doux,
Quand ça gronde, quand ça me mord,
Alors oui, c'est pire que tout,
Car j'en veux, hum hum, plus encore,

Pourquoi faire ce tas de plaisirs, de frissons, de caresses, de pauvres promesses ?
A quoi bon se laisser reprendre
Le coeur en chamade,
Ne rien y comprendre,
C'est une embuscade,

L'amour ça ne va pas,
C'est pas du Saint Laurent,
Ca ne tombe pas parfaitement,
Si je ne trouve pas mon style ce n'est pas faute d'essayer,
Et l'amour j'laisse tomber !

A quoi bon ce tas de plaisirs, de frissons, de caresses, de pauvres promesses ?
Pourquoi faire se laisser reprendre,
Le coeur en chamade,
Ne rien y comprendre,
C'est une embuscade,

L'amour, hum hum, j'en veux pas
J'préfère de temps de temps
Je préfère le goût du vent
Le goût étrange et doux de la peau de mes amants,
Mais l'amour, hum hum, pas vraiment !

Carla Bruni

UNICORNIO AZUL - Silvio Rodríguez

Mi Unicornio azul ayer se me perdió,
pastando lo dejé y desapareció.
Cualquier información bien la voy a pagar,
las flores que dejó, no me han querido hablar.
Mi Unicornio azul ayer se me perdió,
no sé si se me fue, no sé si se extravió.
Y yo no tengo más que un Unicornio azul.
Si alguien sabe de él, le ruego información,
cien mil o un millón yo pagaré.
Mi Unicornio azul se me ha perdido ayer,
se fue...

Mi Unicornio y yo hicimos amistad,
un poco con amor, un poco con verdad.
Con su cuerno de añil pescaba una canción,
saberla compartir era su vocación.
Mi Unicornio azul ayer se me perdió,
y puede parecer acaso una obsesión,
pero no tengo más que un Unicornio azul
y aunque tuviera dos, yo solo quiero aquel.
Cualquier información la pagaré.
Mi Unicornio azul se me ha perdido ayer,
se fue...

Penseu en aquell que teniu al costat, que potser no li doneu importància, però que el dia que falti ho notareu.
"Gràcies per estar aquí",
Sara