Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar i després d’oblidar, no guardis rencor.
Et desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.
Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.
Igualment, et desitjo que siguis tolerant. NO amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que fent bo nús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.
Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejuvenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.
Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.
Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.
També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.
Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices.
Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.
Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.
Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.
Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te...
Víctor Hugo.
Et desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.
Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.
Igualment, et desitjo que siguis tolerant. NO amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que fent bo nús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.
Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejuvenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.
Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.
Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.
També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.
Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices.
Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.
Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.
Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.
Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te...
Víctor Hugo.
Qaunts desitjos junts... i quantes veritats!
Jo també vull que em desitgin totes aquestes coses...i si algun desig d'aquests es pot convertir en una veritat palpable amb els sentits... doncs molt agraïda... xo em sembla que és massa difícil.
Trobo que aquest text resumeix de manera bastant propera en què consisteix la vida. Moltes vegades pensem que tot hauria de ser més fàcil, i ens sentim malament precisament quan les coses no van bé. Però crec q hauríem de tenir més present, per molt que costi, que allò que ens suposa un esforç més gran és el que tard o d’hora tindrà una bona recompensa, segur. Jo també penso que els moments dolents són “bons”, encara que no ens agradin i ens n’adonem a la llarga. Perquè ens serveixen per aprendre a valorar els temps bons! El més important no és no caure mai, sinó saber-nos aixecar cada cop que caiem... Sara, ja saps qui sóc, no? un petonàs!
Valorem-los Jordi!
Ester, segur que un o altre has pogut apreciar i gaudir potser sense saber-ho. "Acariciar un gat, tirar una pedra al riu, o escoltar el silenci de l'albada" són coses que potser no has fet, però rebre el somriure d'un nen segur que sí.
Depenen de l'estat d'ànim en que et trobis, ho veus tot d'una manera o altra. Superar els mals moments és difícil, però suposo que quan te'n surts, veus que el que t'ha passat t'ha ajudat a crèixer i valorar coses que fins ara no valoraves. I això és només un dels desitjos que Victor Hugo expresa en la seva carta, i nosaltres pensem que només fent realitat aquest ja serem feliços! Ni ha molts altres que arriben al mateix destí, però ens tapem els ulls, ens tapen els ulls aquestes coses que no ens va bé. I amb els ulls tancats, no podem veure tot allò que ens pot fer contents. Ja ens hagués agradat treure'ns la vena abans, o si més no saber que la teníem posada. Analitzar després és molt més fàcil que analitzar al moment, i això no ho podem canviar! Llàstima.
Hvala za intiresnuyu iformatsiyu