Pensant en veu alta

El miro, la seva mirada es creua amb la meva. Li regalo un somriure, me'n torna un altre. Està a l'altra punta de la taula i no podem dir-nos res, però... què ens diríem si la distància no fos tan gran? Ell em miraria, segur? Jo potser tindria el cap baix. Ell em somriuria, sense cap mena d'interés exterior? M'agradaria saber-ho. I és que el que més m'importa i menys sé reconèixer és la sinceritat. Digueu-me cega, tonta, "vius en el teu món", "està claríssim", etc, etc, etc, però jo segueixo sense veure més enllà per molt que conegui o em sembli conèixer una persona. Com puc saber jo quin objectiu hi ha darrera aquella abraçada, darrera aquell petó tan a prop dels meus llavis? Jo ja ho dic, ho he dit i ho diré sempre: no em vingueu per camins que fan ziga-zaga, que jo sempre agafo el que va recte i no en veig cap altre d'alternatiu!
Hi ha molta gent que juga amb aixó, que fa creure que el seu objectiu és un, quan anant cap a aquest (que és el que menys l'importa però el que més reconforta a la persona que està utilitzant), n'està aconseguint d'altres que realment desitjava. Amb el pas del temps, aquestes persones les acabes coneixent, saps per on van i per on no et tornaran a pillar. Però, què has de fer ara? Trencar l'amistat que tens o creus tenir amb elles perquè has caigut del cel i estàs tocant de peus a terra? Oblidar tot el que has viscut al seu costat per haver-te adonat massa tard de les seves finalitats? Al cap i a la fi és problema teu no veure cap a on vol anar, no?
No sé què n'opineu, però el que és jo, només demano una cosa: sinceritat, si us plau!